El blau del mar de Palamós i de Cala Estreta, i de tota la Costa Brava i les illes Balears, es per a mi una font absoluta de felicitat. Desde ven petita m’he banyat en unes aigues cristallines que feien els meus estius absolutament alegres i els hiverns m’omplien d’energia els paissatges que aquest mar brau m’oferien.

He estat 13 anys fora, visquen a Eivissa, on també es lluita de plé per conservar l’ecosistema del fons marí, i quan he tornat aquí, tot i que el paissatge exterior es casi bé el mateix, sóc conscient que sota aquestes aigues on floten les Formigues hi han restes de tota mena que l’esser humà a deixat.

Imagino que deu ser de forma inconsient, perque mai ningú els han explicat que si es llença restes no orgàniques al mar allà es quedarà per sempre fent malver l’ecosistema i fent desaparèixer espècies úniques.

Una vegada quan tenia uns 8 anys anava amb la meva germana gran de la mà i duia un paper que vaig llençar a terra, al carrer. Ella, em va fer parar i agafar aquell paper. Em vaig queixar dient que no hi habia cap paperera aprop, i ella em va replicar que me’l guardés fins que en trobés una.

Desde aquell dia, ara ja fa 39 anys, he sigut conscient de que casa meva no son les 4 parets on visc sino aquest planeta que trepitgem tots, amb els seus mars fantastics on els essers vius que hi han ens deixen compratir el seu espai aquatic. Sóc també conscient de la sort que la meva germana m’eduques desde tan petita en això de conservar el mèdi ambient, però mai es tard, i penso que entre tots hem de fer aquest esforç.

Per això persones de tots els àmbits, siusplau, la conservació de casa nostre depén només de nosaltres, per això es casa nostre!

Mònica