«Posidònia: els prats del fons del mar», de Javier Romero

Article de Albert Masó a la revista Mètode

Començarem per dir que el present llibre és com un viatge a la intimitat d’aquestes misterioses praderies sub-mergides que formen les posidònies. L’aventura comença fent una mica d’història: ens fa viure l’origen (fa centenars de milions d’anys) i l’evolució que ha portat a l’actual existència d’unes plantes «terrestres» amb flors sota l’aigua, en un camí d’anada i tornada: primer a la terra i més tard al mar.

Després ens ensenyarà com són aquestes «falses algues» (per més que s’utilitzi el nom d’alguers) observant-les de ben a prop i per dins, tant globalment (a tot el món) com en el cas de la Mediterrània. A continuació, ens presenta la diversitat de personatges que podem trobar en aquests imponents tapissos: garotes, pòlips, briozous, holotúries, anèmones, cnidaris, agulletes, nacres, etc. Seguidament, veurem com funcionen, com fabriquen matèria viva (la maquinària de producció), el balanç de carboni… per entrar finalment en la modificació que experimenten aquests peculiars prats al llarg del temps.

Per acabar, ens fa comprendre la vàlua d’aquest patrimoni natural, el seu estat actual i les recomanacions per a conservar-lo. Tot està ben il·lustrat amb mapes, dibuixos, esquemes i fotogra-fies i, al final, el text està traduït al castellà.

Realment, el subtítol que porta el llibre és prou aclaridor del seu contingut: és, en efecte, la mirada d’un biòleg a un ecosistema mediterrani. L’obra ve a omplir un buit que teníem sobre una -realitat tan important i, alhora, tan desconeguda. Volem destacar, per un cantó, el rigor i meticulositat amb què està escrit. I per altre, la senzillesa del llenguatge i les explicacions planeres i entenedores. Diriem que l’autor, a més d’un bon biòleg i ecòleg, és un bon escriptor.

Cal molt de talent per exposar l’estructura i funcionament d’aquests organismes i ecosistemes amb tanta claredat i de manera tan amena. I és que la ciència no té per què ser avorrida…l’han feta avorrida els mals divulgadors. En el cas que comentem, el llibre fins i tot es fa entretingut i divertit; es va seguint gairebé com una novel·la. I si no, feu la prova: comenceu a llegir el primer capítol «Una mica d’història…» i no podreu deixar-lo fins al final. Això m’ha passat a mi.