Conservació i restauració de fons marins
Amb Purificació Canals
El mar Mediterrani és molt més que un espai geogràfic: és un autèntic punt calent de biodiversitat. Aquesta conca, que reuneix 21 països i més de 15.000 illes i illots, concentra una riquesa biològica excepcional, tant marina com terrestre. Tot i representar menys de l’1% de la superfície marina mundial, el Mediterrani acull entre un 4% i un 18% de totes les espècies marines conegudes del planeta, moltes d’elles endèmiques — és a dir, úniques d’aquest mar.
Aquesta diversitat es manifesta també en la seva geografia submarina: 348 canyons submarins i 240 muntanyes marines recorren la conca, creant hàbitats complexos i fonamentals per a la vida marina. No obstant això, aquesta riquesa està sota una pressió creixent.
Un mar sota pressió
El Mediterrani és una de les regions més poblades del món, amb 150 milions de persones vivint a les seves costes i un volum similar de turistes que hi arriben cada any. És també la primera destinació turística mundial i concentra un terç del trànsit marítim global.
A aquesta pressió humana s’hi afegeixen altres impactes:
- La contaminació d’origen terrestre, que arriba al mar a través dels rius i les ciutats costaneres.
- La sobreexplotació dels recursos, que ve de lluny — alguns ja es van esgotar en temps neolítics.
- L’extracció d’hidrocarburs, amb prospeccions petrolieres actives a diverses zones del Mediterrani.
Tot plegat fa d’aquest mar un ecosistema fràgil i altament vulnerable.
El canvi climàtic, una amenaça directa
El canvi climàtic accentua encara més els problemes. El Mediterrani és una de les regions del planeta on l’impacte climàtic és més intens.
L’augment de la temperatura de l’aigua i la freqüència d’onades de calor marines posen en risc moltes espècies, especialment les endèmiques, que no poden desplaçar-se cap al nord, com sí que passa a altres oceans. La seva supervivència queda, per tant, greument compromesa.
El marc jurídic per a la protecció del Mediterrani
Tot i aquest context preocupant, la Mediterrània disposa d’un marc jurídic internacional pioner.
Va ser la primera regió del món amb un acord específic de Nacions Unides: el Conveni de Barcelona, signat l’any 1975, que estableix un marc regional per protegir el mar i les seves costes.
A més, existeixen altres instruments i acords complementaris:
- El Conveni de Diversitat Biològica (CDB), que fixa objectius globals de conservació i restauració.
- L’ACCOBAMS, acord per a la protecció dels cetacis del Mediterrani i del Mar Negre.
- Les Directives Europees d’Aus i Hàbitats, que estableixen la xarxa Natura 2000.
- I, més recentment, el Reglament Europeu de Restauració de la Natura, que impulsa la recuperació dels ecosistemes degradats.
Aquest conjunt normatiu configura una base sòlida per actuar, tot i que la seva aplicació pràctica continua sent un repte.
Eines per a la conservació: àrees marines protegides i restauració
En la pràctica, les principals eines per afrontar la degradació marina són dues:
- Les àrees marines protegides (AMP), o Marine Protected Areas (MPA), que són espais marins i costaners destinats a preservar la biodiversitat.
- La restauració dels ecosistemes marins, per recuperar hàbitats danyats o degradats.
Les AMP són especialment rellevants al Mediterrani, on la major part dels ecosistemes són costaners. No obstant això, declarar una àrea protegida no sempre garanteix la seva protecció efectiva — sovint manca de recursos o de compliment real de les mesures establertes.
A banda d’aquestes, hi ha altres formes de conservació basades en àrees, conegudes com OECM (Other Effective area-based Conservation Measures).
Són zones que, tot i no ser declarades oficialment com a protegides, gaudeixen d’una conservació indirecta gràcies a restriccions d’activitat, com ara la presència d’infraestructures submarines o la regulació pesquera local.
Restaurar el mar: un repte i una oportunitat
La restauració marina és una peça clau del futur del Mediterrani. Consisteix a recuperar hàbitats com les praderies de Posidònia, els coralls o els boscos animals marins, afavorint el retorn de la vida i la funcionalitat ecològica dels ecosistemes.
A nivell europeu, la nova normativa de restauració planteja un objectiu ambiciós: restaurar almenys el 30% dels ecosistemes degradats abans del 2030.
Això exigeix col·laboració entre governs, entitats científiques, pescadors, ONG i ciutadania.
La Purificació Canals recorda que cap país pot afrontar sol aquest repte: des de Turquia fins a Espanya, totes les regions mediterrànies comparteixen els mateixos problemes i la mateixa necessitat d’actuar conjuntament.
Conclusió
El Mediterrani és un mar únic, ple de vida, però greument amenaçat. La seva protecció i restauració requereixen una visió compartida, compromís i acció coordinada.
Tal com conclou Purificació Canals, “això és el que us volia explicar”: que encara hi som a temps de recuperar el nostre mar, però només si hi actuem amb decisió i cooperació real.
