NaturalesaNoticies i Articles

Trobem boscos verds a sota l’aigua?

per 6 febrer, 2017 octubre 5th, 2017 No hi ha comentaris encara
Els aiguamolls i les praderies marines capturen i segresten el carboni entre 10 i 30 vegades millor que un bosc tropical

Font RuralCat

“Els aiguamolls i les praderies marines capturen i segresten el carboni entre 10 i 30 vegades millor que un bosc tropical”

Quan parlem de les conseqüències del canvi climàtic i com es pot mitigar, sovint pensem en la qualitat del nostre aire, la terra, els boscos, la indústria… Però què passa amb el nostre mar? És mereix la mateixa consideració? En aquesta entrevista parlem de la importància de les praderies marines. A Catalunya, aquest tipus d’ecosistema està molt degradat i només en queden uns 92 km2.

 

 
 
Miguel Ángel Mateo Mínguez és doctor en Ciències Biològiques especialitzat en ecologia aquàtica i investigador sènior al CEAB-CSIC

Trobem boscos verds a sota l’aigua?

Una gran part de totes les aigües del planeta on arriba prou llum poden acollir alguna mena de vegetació. Les zones costaneres amb aigües prou clares, una concentració de nutrients adequada i un hidrodinamisme escàs o moderat sovint presenten una coberta vegetal, ja sigui d’algues o de fanerògames marines (plantes superiors amb flor), molt desenvolupada. Aquestes zones bé poden merèixer el qualificatiu de ‘bosc’. Segurament, els boscos marins més presents en l’imaginari de la persona no especialitzada en el tema siguin els formats per les grans algues marrons laminarials o kelp, molt abundants al nord d’Espanya gràcies a la riquesa de les seves aigües.

En les aigües oligotròfiques del Mediterrani, però, els grans boscos marins són els formats per la Posidonia oceanica, una espècie de fanerògama marina endèmica de la nostra mar que pot créixer fins als 40 metres de profunditat quan la transparència de l’aigua ho permet.

Al sediment, sota la frondosa cobertura foliar, la posidònia va creant una densa acumulació d’arrels i rizomes que eleven el llit marí i que en alguns llocs dóna lloc a una complexa estructura molt similar a la d’una torbera terrestre. Des d’un punt de vista estrictament botànic, el tipus d’ecosistema que s’hi forma seria equiparable al d’una praderia o herbassar, és a dir, dominat per vegetació herbàcia. No obstant això, a causa de la considerable longitud que poden assolir les seves fulles, per l’estructura irregular que sovint formen els seus òrgans subterranis, per la seva extraordinària productivitat i, finalment, per la riquesa d’espècies que hi viuen, l’hàbitat que forma Posidonia oceanica mereix perfectament el qualificatiu de bosc.

Però els símils amb altres ecosistemes no s’acabarien aquí. Una praderia marina saludable tendeix a créixer cap a mar i a elevar el llit marí, de manera molt similar a com ho fan els esculls de coral. Així, en alguns enclavaments de la Costa Brava o de la illes Balears, hi ha ‘esculls de posidònia’ amb aspecte i funcions molt similars a les dels seus anàlegs tropicals coneguts per tothom.

 

“el terme ‘carboni blau’ se sol utilitzar per referir-se al carboni que fixa i acumula la vegetació costanera del planeta: les maresmes, els manglars i les praderies marines”

 

Quins beneficis ens pot aportar aquest ecosistema marí?

Són incomptables. Convido tots els lectors a imaginar un bosc tropical, amb la seva extraordinària biodiversitat i riquesa. Ara, imaginem una zona àrida o un desert. Una praderia de fanerògames marines es podria equiparar a un bosc tropical, mentre que unes aigües costaneres sense vegetació serien un desert on només podrem trobar poques espècies generalistes i una baixa productivitat.

Des d’un punt de vista instrumental i de manera resumida, els boscos marins de les nostres costes han servit i serveixen per proveir-se de menjar, de matèries primeres, per al manteniment dels cicles biogeoquímics globals, per a la regulació del clima o per protegir-nos d’extrems climàtics. Dit d’una manera més planera, les praderies marines acullen infinitat d’espècies marines d’interès per al consum humà, on s’alimenten, es protegeixen o es reprodueixen; són també font d’aliment per a altres ecosistemes, als quals ‘exporten’ el seu excés de producció; són poderosos ‘filtres naturals’ de substàncies indesitjables, com ara nutrients en excés, metalls pesants, pesticides o diòxid de carboni; totes les seves parts, subterrànies o no, constitueixen un eficaç mecanisme d’estabilització dels sediments costaners, disminueixen l’erosió de les nostres costes i atenuen l’embat de les ones.

Som encara lluny de poder comptabilitzar amb precisió el valor econòmic dels boscos marins per a la societat. En el cas de la posidònia, les estimacions més conservadores parlen d’uns 200.000 € anuals per hectàrea, mentre que les més realistes superen el milió d’euros. I dic les més realistes, ja que són les que consideren elements com el cost que està suposant la pèrdua global de riquesa dels nostres mars, el cost sanitari i derivat de la pèrdua de qualitat de les nostres aigües, el cost de reparació d’infraestructures costaneres per falta d’atenuació de l’hidrodinamisme, el cost d’operacions de dragatge de sediments inestables, el sobrecost de les infraestructures a causa de l’elevació del preu de les assegurances, etc.

Més difícil d’entendre i quantificar, però no per això menys rellevant i obvi, les praderies de fanerògames marines ofereixen béns immaterials profundament arrelats en les societats humanes que van des del pur valor estètic o didàctic fins al valor místic, espiritual o religiós.

 

Què és el carboni blau?

Darrerament, hi ha la moda de ‘posar colors’ al carboni. Imagino que la intenció és fer el tema més atractiu al públic en general. Tots aquests colors estan molt relacionats amb l’origen i la solució al problema de l’escalfament global.

Així, tenim el ‘carboni marró’, que seria aquella fracció de carboni orgànic que es troba en l’atmosfera en forma d’aerosol i que té propietats d’absorció de la radiació solar; el ‘carboni negre’ o partícules generades per la combustió incompleta dels combustibles fòssils; el ‘carboni verd’ o el fixat per la vegetació i els sòls terrestres; i, finalment, el ‘carboni blau’. Si bé aquest últim podria englobar tota aquella molècula de carboni fixada per organismes marins, actualment el terme ‘carboni blau’ se sol utilitzar per referir-se al carboni que fixa i acumula la vegetació costanera del planeta: les maresmes, els manglars i les praderies marines. A Catalunya i la resta d’Espanya, no tenim manglars, que són de distribució tropical. Els aiguamolls i les praderies marines a les nostres costes es troben principalment en el llevant i sud de la península.

Tots dos ecosistemes comparteixen trets comuns essencials que els confereixen la capacitat de capturar i segrestar carboni amb una gran eficiència, de 10 a 30 vegades superior a la d’un bosc tropical terrestre. D’una banda, presenten una gran productivitat, de la qual una part substancial correspon a òrgans subterranis on la seva composició química en dificulta la descomposició i, per tant, el retorn al medi. De l’altra, el sediment on arrela té poca quantitat d’oxigen, la qual cosa limita la descomposició i endarrereix la remineralització de la matèria orgànica procedent de la planta o ‘importada’ d’altres ecosistemes propers. Com que aproximadament la meitat d’aquestes restes orgàniques acumulades són carboni, el resultat és un dipòsit o embornal massiu on el carboni pot romandre atrapat durant milers d’anys.

 

“les fanerògames marines són responsables d’aproximadament la meitat de l’emmagatzematge de carboni blau del planeta”

 

Així, quina importància tenen les fanerògames marines en un context de canvi climàtic?

Des de l’inici de l’era industrial, les emissions de carboni d’origen antròpic han afectat significativament el cicle del carboni a la Terra i han provocat fenòmens molt indesitjables com ara l’escalfament global i l’acidificació dels oceans. Aquestes emissions, en augment cada any, provenen de la crema accelerada d’embornals naturals de carboni com el petroli, el carbó, la torba o els boscos terrestres.

Per aturar aquesta dinàmica i, per tant, evitar-ne els efectes negatius, hi ha dues estratègies lògiques a seguir. En primer lloc, cal disminuir la crema de combustibles fòssils, i, en segon lloc, cal potenciar la protecció i l’augment de l’extensió dels embornals de carboni naturals. Entre aquests últims, hi ha els ecosistemes relacionats amb el carboni blau. En aquest sentit, cal tenir present que les fanerògames marines són responsables d’aproximadament la meitat de l’emmagatzematge de carboni blau del planeta.

En un context global, les quantitats de carboni que acumulen aquests ecosistemes marins anualment són poc rellevants si les comparem amb les quantitats que emetem a l’atmosfera. No obstant això, l’estoc de carboni que les praderies de fanerògames marines han acumulat durant milers d’anys constitueix un reservori que pot equivaler a dos anys d’emissions globals del planeta. A més, s’estima que el carboni blau representa la meitat de tot el carboni que s’emmagatzema en els sediments de tots els oceans del planeta.

Protegir i potenciar els boscos de praderies marines és crucial per evitar que aquests dipòsits de carboni segrestat s’erosionin i siguin retornats a l’atmosfera, cosa que contribuiria a l’escalfament global del nostre planeta.

 

“Encara que pugui semblar que cada un de nosaltres pot fer poca cosa per conservar i protegir aquests valuosos ecosistemes marins, no és així”

 

Com podem actuar en el nostre dia a dia per millorar aquests hàbitats?

A Espanya, tenim uns 1.300 km2 de praderies de fanerògames marines, la majoria de Posidonia oceanica. A Catalunya, l’ecosistema està molt degradat a causa de la destrucció mecànica i la contaminació: en queden només uns 92 km2. Encara que pugui semblar que cada un de nosaltres pot fer poca cosa per conservar i protegir aquests valuosos ecosistemes marins, no és així.

Una de les principals fonts de degradació és la contaminació orgànica derivada de les aigües residuals amb excés de nutrients. Aquest excés afavoreix la proliferació d’algues del plàncton que disminueixen la quantitat de llum que arriba a les plantes. La conseqüència d’això és la pèrdua de grans extensions de praderies en els seus límits profunds. Tot i que cada vegada s’instal·len més plantes de depuració d’aigua a les nostres ciutats, el seu funcionament no sempre és tan efectiu com podríem desitjar. Reduir la quantitat de detergents que utilitzem habitualment i emprar aquells que siguin menys agressius envers el medi ambient contribuirà de manera molt positiva a la millora de l’estat de la posidònia davant les nostres costes.

D’altra banda, si som amants del mar i tenim una embarcació d’esbarjo, hem d’evitar fondejar sobre aquest hàbitat per evitar arrencar-ne fulles i rizomes quan recollim les àncores.

Finalment, un dels grans enemics de les praderies marines és el desconeixement de la seva existència. Quan es crema un bosc terrestre, és fàcil veure l’estat de desolació i destrucció resultant. Contràriament, només una petita part de la població ha sentit parlar dels boscos marins i del seu valor. Per tant, la destrucció de milers d’hectàrees de praderia de posidònia pot passar desapercebuda per a la immensa majoria de la societat.

Així doncs, parlar de la seva existència i explicar tots els serveis impagables que ens proporcionen és de gran ajuda per sensibilitzar i educar un nombre cada vegada més gran de persones respecte de la necessitat urgent de desaccelerar i aturar el preocupant procés de regressió que estan patint aquests ecosistemes a Catalunya i a la resta del planeta.

 

Envia la teva opinió